Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps... en un país molt i molt llunyà... un jardiner. Era un noi petit, molt primet i molt baixet; deia una llegenda que havia nascut de dins de la primera flor de l'any durant els últims dies de l'hivern. Però el cert era que ningú sabia d'on procedia.
a
Viatjava de poble en poble en un carro de tela i fusta una mica vell. Es dedicava a cuidar els jardins de la gent ocupada i ensenyava com cuidar dels seus propis jardins a la gent que tenia una mica més de temps. Sovint no demanava res a canvi. A vegades, quan tenia gana, ho intercanviava per menjar. De tant en tant, quan tenia fred, ho intercanviava per una manta de llana. Mai demanava res massa costós perquè senzillament li agradava fer la seva feina.
a
Però el que era realment sorprenent eren les seves flors màgiques. El jardiner guardava dins del seu carro unes flors que tenien una olor especial, una olor que feia somriure a la gent, que inundava les seves ànimes amb un pessigolleig alegre, que omplia els seus cossos buits d'una sensació propera a la felicitat. D'alguna manera, els feia sentir vius, els recordava amb un subtil sacseig que estaven vius.
a
En un dels seus viatges, el jardiner va arribar a un poble que estava totalment rodejat de prats i boscos cremats. No es veia en tots els voltants ni una petita fulla verda; un capa de cendra ho cobria tot.
a
Tot era gris. Va entrar al poble per una porta grisa, va creuar els carrers de cases grises, les persones vestien amb teles grises, i al mercat les fruites eren grises. El jardiner es va instal·lar al centre de la plaça, va obrir la porta del carro i va treure alguns dels seus rams. De sobte, una olor: mmmmm... una brisa: ffffiu... tothom va agafar aire ahhhh... Però de cop i volta, uns guàrdies grisos amb llargues llances es van acostar al jardiner, el van arrestar i el van conduir davant del rei.
a
El rei era un home gros, gras i gris. Estava espatarrat en el seu tro menjant cacauets; no semblava un rei, semblava un mico. El rei li va explicar al jardiner qe tenia una filla. I que feia un any havia vingut un drac. I que, com era tradició, l'havia segrestat i se l'havia endut a la seva cova durant mesos. I que, per sort, una colla de cavallers l'havien aconseguit rescatar. I que, desgraciadament, cap s'havia volgut casar amb ella; havia estat tant de temps dins la cova d'aquell drac que la princesa feia una pudor horrible! I que encara ara no havia aconseguit desfer-se d'aquella pudor a animal. I que la seva filla era una mica la típica princesa presumida. I que estava passejant pel mercat quan havia olorat les seves flors. I que s'havia encapritxat. I que volia tenir un jardí replet d'aquelles flors màgiques. I que també es volia casar amb un príncep... -Vostè ja m'entén...
El rei li va dir al jardiner que si ho feia, cada nit el convidarien a sopar als grans banquets de palau i que podria dormir entre llençols de seda. Però el jardiner no necessitava tot allò... I que disposaria amb total llibertat de tots els camps de cendra que rodajaven el poble. Tots?! El jardiner no necessitava tot allò, però li apassionava la seva feina, així que va decidir quedar-se a fer experiments durant un temps.
El jadiner, de mica en mica, va començar a treballar la terra amb les seves mans.Corria amunt i avall plantant llavors, inquiet i content. I molt poc a poc, van començar a crèixer petits brots, que poc a poc, es van anar convertint en petites flors, que finalment es van transformar en immensos prats de colors!
La gent de les rodalies visitava el poble encuriosits. Els artesans i pagesos esperaven amb ànsies el dia de mercat per anar-hi a passejar, i els prínceps i cavallers abandonaven les seves missions momentàneament quan hi passaven a prop. Ooooh... feien tots quan veien l'espectacle de llums, olors i colors. I el jardiner es posava encara més content, quina sort tenia, com li agradava la seva feina! I com li agradava que la gent gaudís amb el que ell feia! Quina sort!
Un dia, la princesa va manar al jardiner fer un perfum a partir de les seves flors. -Però si jo no en sé d'això... La princesa li va de-manar si us plau. El jardiner va fer un perfum. La princesa va deixar de fer mala olor i es va casar amb un príncep.
Un altre dia, el rei va manar al jardiner fer aquell perfum un cop a la setmana, així el podrien vendre. -Però si jo sóc jardiner... El rei li va de-manar si us plau. El jardiner va fer el perfum cada setmana. El rei va exportar el perfum i es va fer encara més ric.
Un altre dia, el rei li va dir que no necessitava tants prats per fabricar el perfum. Amb un petit jardí hi havia suficient. I li va fer entendre al jardiner que el perfum de gerani no es venia tant bé com el de rosa o gessamí. I que volia que fes una petita plantació reial ja que li agradava decorar la seva habitació amb margarides grogues i gira-sols. I que podrien inventar una mànega que ruixés el perfum per tots els racons del poble. Li va manar al jardiner d'inventar-la. -Però... -Res de peros jo sóc el rei i jo mano. També li va dir que podrien aprofitar els prats per construir una enorme fàbrica. I que... ah sí! I que aquella nit millor que no acudís a sopar a palau, que venia un important emperador oriental a negociar el preu del perfum de rosella, i que si no li importava dormir amb els servents per una nit, que necessitava l'habitació dels convidats i els seus llençols de seda. El rei parlava i parlava i parlava engolint cacauets. Era un mico i no havia entès res.
I no creia que ho arribés a entendre. Així que aquella nit va sortir a les afores del poble i va començar a passejar pels prats durant hores. Passejava i pensava, pesava moltes coses.
De cop, es va parar en sec i es va quedar dret enmig dels immensos prats, en silenci. Va escoltar el soroll del vent. Les esquitxades de l'aigua del riu. Les fulls dels arbres. Els grills i les granotes. Un mussol. Un, dos, tres... un, dos, tres... Sonava una melodia... Un, dos, tres.
Primer va moure un braç molt a poc a poc. Després l'altre. I els pujava i els baixava a la vegada fent cercles. S'inclinava. Saludava a una parella de ball imaginària, a la seva dreta. Saludava a una altra parella de ball imaginària, a la seva esquerra. Un, dos, tres... Ara movia els peus. Un pas endavant, un altre i un altre. Donava voltes com quan era un nen: girava, girava i girava, amb els braços oberts, mirant el cel. I saltava. I aleshores agafava embranzida i començava a còrrer molt ràpid. Un, dos, tres... salt! Una volta, dos voltes, tres voltes, salt! Ràpid, ràpid, ràpid.
I ara suau... els braços deixaven una estela blanca al seu pas. Es pujava sobre els seus peus, un, dos, tres! El seu cos pesava, pesava, ì de sobte explotava i s'enlairava.
Poc a poc, les flors es van començar a balencejar sota els seus peus. Un, dos, tres... I aquelles flors màgiques es van començar a enlairar. I feien enormes remolins de colors al seu voltant, com si fossin papallones.
El jardiner va ballar totala nit. Es sentia molt bé, no estava trist, es sentia lliure. Mirava l'horitzó, i avançava cap a ell donant voltes. Mirava l'horitzó i ja s'estava fent de dia. Voltes, voltes, voltes. I finalment, també com un nen es va deixar caure damunt de l'herba. Ja sortia el sol.
L'endemà el jardiner havia desaparegut, el seu carro també, i com per art de màgia totes les flors s'havien desenganxat de les seves tiges i s'havien anat volant. Una vegada més, havia continuat amb el seu viatge.
Un, dos, tres
[zapatitos nuevos de tacón]
