DICOTOMÍAS DEL BAILE


"I potser al final, sacsejar..."


domingo, 31 de octubre de 2010

El dia que la Kim es va estrenar...


El dia que la Kim es va estrenar (amb les Malvalocas) vem caminar pels carrers de Sant Cugat disfressades i maquillades. Vem creuar un pas de zebra a lo Beatles. Un castanyer ens va piropejar. Vem fer l'espectacle a un restaurant: rumba i sevillanes. Ens van regalar una figureta de porcellana d'uns nuvis i ens van convidar a pastís. Després vem ballar quasi tot el cd d'Abba a casa l'Alba. I vem jugar a inventar una història mentre la jugàvem, com quan erem nenes. L'Anna i l'Alba ho van grabar tot... I això més o menys en seria un resum.

Olé per la Kim!


I feliç castanyada!!!




miércoles, 27 de octubre de 2010

Racatà a Hostalets de Balenyà

El 10 de setembre las Malvalocas van col·laborar al cicle "Racons Llunars" a Hostalets de Balenyà. L'entorn de muntanyes, granges i el camí d'una petita església illuminat com si d'una nit de Sant Joan es tractés, va ser fons del Libertango,
el Poeta en el Viento,

i Las mil Calorías,

.







martes, 26 de octubre de 2010

Guerra

Todas las madres del mundo,
ocultan el vientre, tiemblan,
y quisieran retirarse,
a virginidades ciegas,
el origen solitario
y el pasado sin herencia.
Pálida, sobrecogida
la fecundidad se queda.
El mar tiene sed y tiene
sed de ser agua la tierra.
Alarga la llama el odio
y el amor cierra las puertas.
Voces como lanzas vibran,
voces como bayonetas.
Bocas como puños vienen,
puños como cascos llegan.
Pechos como muros roncos,
piernas como patas recias.
El corazón se revuelve,
se atorbellina, revienta.
Arroja contra los ojos
súbitas espumas negras.

La sangre enarbola el cuerpo,
precipita la cabeza
y busca un hueco, una herida
por donde lanzarse afuera.
La sangre recorre el mundo
enjaulada, insatisfecha.
Las flores se desvanecen
devoradas por la hierba.
Ansias de matar invaden
el fondo de la azucena.
Acoplarse con metales
todos los cuerpos anhelan:
desposarse, poseerse
de una terrible manera.

Desaparecer: el ansia
general, creciente, reina.
Un fantasma de estandartes,
una bandera quimérica,
un mito de patrias: una
grave ficción de fronteras.
Músicas exasperadas,
duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas
y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira.
El llanto relampaguea.
¿Para qué quiero la luz
si tropiezo con tinieblas?

Pasiones como clarines,
coplas, trompas que aconsejan
devorarse ser a ser,
destruirse, piedra a piedra.
Relinchos. Retumbos. Truenos.
Salivazos. Besos. Ruedas.
Espuelas. Espadas locas
abren una herida inmensa.

Después, el silencio, mudo
de algodón, blanco de vendas
cárdeno de cirugía,
mutilado de tristeza.
El silencio. Y el laurel
en un rincón de osamentas.
Y un tambor enamorado,
como un vientre tenso, suena
detrás del innumerable
muerto que jamás se aleja.

Miguel Hernández

Aquest dissabte 30 d'Octubre de 19.00h a 21.00h. Ojos de mil años - Homenatge a Miguel Hernández - al Petit Palau

[...]Cantants i compositors actuals revisaran el 30 d'octubre la figura del poeta valencià des d'un nou discurs i punt de vista: el de les generacions que no han rebut cap herència directa de la Guerra Civil i que només coneixen els anys de dictadura a través dels relats de pares i avis. Una proposta que té com a objectiu demostrar que els versos de Miguel Hernández continuen inspirant a les noves generacions de músics.

Ara, el Col·lectiu Brossa reuneix diverses figures de la música indie de Barcelona perquè actualitzin el missatge de Miguel Hernández i proposin la seva particular visió d’un mite de les esquerres i de les lletres del segle XX. [...]

sábado, 23 de octubre de 2010

Let's face the music and dance

A vegades et ve de gust sentir-te arrelat a la terra i notar el pes de les coses que tens, de les coses que t'estimes.

I altres vegades et ve de gust volar i notar la lleugeresa del moment, de l'instant present.

Potser volar ballant dins d'una pel·lícula antiga

jueves, 21 de octubre de 2010

Apurar el puro

¿Lo hacemos otra vez?

viernes, 15 de octubre de 2010

El vals de les flors

Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps... en un país molt i molt llunyà... un jardiner. Era un noi petit, molt primet i molt baixet; deia una llegenda que havia nascut de dins de la primera flor de l'any durant els últims dies de l'hivern. Però el cert era que ningú sabia d'on procedia.
a
Viatjava de poble en poble en un carro de tela i fusta una mica vell. Es dedicava a cuidar els jardins de la gent ocupada i ensenyava com cuidar dels seus propis jardins a la gent que tenia una mica més de temps. Sovint no demanava res a canvi. A vegades, quan tenia gana, ho intercanviava per menjar. De tant en tant, quan tenia fred, ho intercanviava per una manta de llana. Mai demanava res massa costós perquè senzillament li agradava fer la seva feina.
a
Però el que era realment sorprenent eren les seves flors màgiques. El jardiner guardava dins del seu carro unes flors que tenien una olor especial, una olor que feia somriure a la gent, que inundava les seves ànimes amb un pessigolleig alegre, que omplia els seus cossos buits d'una sensació propera a la felicitat. D'alguna manera, els feia sentir vius, els recordava amb un subtil sacseig que estaven vius.
a
En un dels seus viatges, el jardiner va arribar a un poble que estava totalment rodejat de prats i boscos cremats. No es veia en tots els voltants ni una petita fulla verda; un capa de cendra ho cobria tot.
a
Tot era gris. Va entrar al poble per una porta grisa, va creuar els carrers de cases grises, les persones vestien amb teles grises, i al mercat les fruites eren grises. El jardiner es va instal·lar al centre de la plaça, va obrir la porta del carro i va treure alguns dels seus rams. De sobte, una olor: mmmmm... una brisa: ffffiu... tothom va agafar aire ahhhh... Però de cop i volta, uns guàrdies grisos amb llargues llances es van acostar al jardiner, el van arrestar i el van conduir davant del rei.
a
El rei era un home gros, gras i gris. Estava espatarrat en el seu tro menjant cacauets; no semblava un rei, semblava un mico. El rei li va explicar al jardiner qe tenia una filla. I que feia un any havia vingut un drac. I que, com era tradició, l'havia segrestat i se l'havia endut a la seva cova durant mesos. I que, per sort, una colla de cavallers l'havien aconseguit rescatar. I que, desgraciadament, cap s'havia volgut casar amb ella; havia estat tant de temps dins la cova d'aquell drac que la princesa feia una pudor horrible! I que encara ara no havia aconseguit desfer-se d'aquella pudor a animal. I que la seva filla era una mica la típica princesa presumida. I que estava passejant pel mercat quan havia olorat les seves flors. I que s'havia encapritxat. I que volia tenir un jardí replet d'aquelles flors màgiques. I que també es volia casar amb un príncep... -Vostè ja m'entén...

El rei li va dir al jardiner que si ho feia, cada nit el convidarien a sopar als grans banquets de palau i que podria dormir entre llençols de seda. Però el jardiner no necessitava tot allò... I que disposaria amb total llibertat de tots els camps de cendra que rodajaven el poble. Tots?! El jardiner no necessitava tot allò, però li apassionava la seva feina, així que va decidir quedar-se a fer experiments durant un temps.

El jadiner, de mica en mica, va començar a treballar la terra amb les seves mans.Corria amunt i avall plantant llavors, inquiet i content. I molt poc a poc, van començar a crèixer petits brots, que poc a poc, es van anar convertint en petites flors, que finalment es van transformar en immensos prats de colors!

La gent de les rodalies visitava el poble encuriosits. Els artesans i pagesos esperaven amb ànsies el dia de mercat per anar-hi a passejar, i els prínceps i cavallers abandonaven les seves missions momentàneament quan hi passaven a prop. Ooooh... feien tots quan veien l'espectacle de llums, olors i colors. I el jardiner es posava encara més content, quina sort tenia, com li agradava la seva feina! I com li agradava que la gent gaudís amb el que ell feia! Quina sort!

Un dia, la princesa va manar al jardiner fer un perfum a partir de les seves flors. -Però si jo no en sé d'això... La princesa li va de-manar si us plau. El jardiner va fer un perfum. La princesa va deixar de fer mala olor i es va casar amb un príncep.

Un altre dia, el rei va manar al jardiner fer aquell perfum un cop a la setmana, així el podrien vendre. -Però si jo sóc jardiner... El rei li va de-manar si us plau. El jardiner va fer el perfum cada setmana. El rei va exportar el perfum i es va fer encara més ric.

Un altre dia, el rei li va dir que no necessitava tants prats per fabricar el perfum. Amb un petit jardí hi havia suficient. I li va fer entendre al jardiner que el perfum de gerani no es venia tant bé com el de rosa o gessamí. I que volia que fes una petita plantació reial ja que li agradava decorar la seva habitació amb margarides grogues i gira-sols. I que podrien inventar una mànega que ruixés el perfum per tots els racons del poble. Li va manar al jardiner d'inventar-la. -Però... -Res de peros jo sóc el rei i jo mano. També li va dir que podrien aprofitar els prats per construir una enorme fàbrica. I que... ah sí! I que aquella nit millor que no acudís a sopar a palau, que venia un important emperador oriental a negociar el preu del perfum de rosella, i que si no li importava dormir amb els servents per una nit, que necessitava l'habitació dels convidats i els seus llençols de seda. El rei parlava i parlava i parlava engolint cacauets. Era un mico i no havia entès res.

I no creia que ho arribés a entendre. Així que aquella nit va sortir a les afores del poble i va començar a passejar pels prats durant hores. Passejava i pensava, pesava moltes coses.

De cop, es va parar en sec i es va quedar dret enmig dels immensos prats, en silenci. Va escoltar el soroll del vent. Les esquitxades de l'aigua del riu. Les fulls dels arbres. Els grills i les granotes. Un mussol. Un, dos, tres... un, dos, tres... Sonava una melodia... Un, dos, tres.

Primer va moure un braç molt a poc a poc. Després l'altre. I els pujava i els baixava a la vegada fent cercles. S'inclinava. Saludava a una parella de ball imaginària, a la seva dreta. Saludava a una altra parella de ball imaginària, a la seva esquerra. Un, dos, tres... Ara movia els peus. Un pas endavant, un altre i un altre. Donava voltes com quan era un nen: girava, girava i girava, amb els braços oberts, mirant el cel. I saltava. I aleshores agafava embranzida i començava a còrrer molt ràpid. Un, dos, tres... salt! Una volta, dos voltes, tres voltes, salt! Ràpid, ràpid, ràpid.

I ara suau... els braços deixaven una estela blanca al seu pas. Es pujava sobre els seus peus, un, dos, tres! El seu cos pesava, pesava, ì de sobte explotava i s'enlairava.

Poc a poc, les flors es van començar a balencejar sota els seus peus. Un, dos, tres... I aquelles flors màgiques es van començar a enlairar. I feien enormes remolins de colors al seu voltant, com si fossin papallones.

El jardiner va ballar totala nit. Es sentia molt bé, no estava trist, es sentia lliure. Mirava l'horitzó, i avançava cap a ell donant voltes. Mirava l'horitzó i ja s'estava fent de dia. Voltes, voltes, voltes. I finalment, també com un nen es va deixar caure damunt de l'herba. Ja sortia el sol.

L'endemà el jardiner havia desaparegut, el seu carro també, i com per art de màgia totes les flors s'havien desenganxat de les seves tiges i s'havien anat volant. Una vegada més, havia continuat amb el seu viatge.

Un, dos, tres


martes, 12 de octubre de 2010

más cosas...

[...]
- Creo que tienes talento y ganas, Isabella. Más del que crees y menos del que esperas. Pero hay muchas personas que tienen talento y ganas, y muchas de ellas nunca llegan a nada. Ése es sólo el principio para hacer cualquier cosa en la vida. El talento natural es como la fuerza de un atleta. Se puede nacer con más o menos facultades, pero nadie llega a ser un atleta sencillamente porque ha nacido alto o fuerte o rápido. Lo que hace al atleta, o al artista, es el trabajo, el oficio y la técnica. La inteligencia con la que naces es simplemente munición. Para llegar a hacer algo con ella es necesario que transformes tu mente en un arma de precisión.
-¿Y lo del símil Bélico?
- Toda obra de arte es agresiva, Isabella. Y toda vida de artista es una pequeña o gran guerra, empezando con uno mismo y sus limitaciones. Para llegar a cualquier cosa que te propongas hace falta primero un poco de ambición y luego el talento, el conocimiento y, finalmente, la oportunidad.
[...]

Carlos Ruiz Zafón - El juego del Ángel

Imperdible de la vida número 2

- Paciència, que és la mare de la ciència, i de l'art, i de la poesia, i de la cuina; i de la vida, i de la mort, i de l'amor; i dels dies de feina, i dels dies de pluja; i dels cargols, i de les muntanyes; i de la gent, i de les persones...


Buen retorno!

lunes, 11 de octubre de 2010


No sé ben bé per què, fa un moment estava pensant en vosaltres, en el flamenc, la dansa, en les classes, en els assajos, en els escalfaments i les músiques, en els bolos i espectacles, i en els pre-espectacles, en les festes i soparets, en les xerrades al acabar les classes, les tornades a casa... en un munt de flaixos de moments que em venien el cap. I m'he posat a remenar i a mirar fotos i vídeos. I aquestes són les fotos del primer bolo que vaig passar amb vosaltres, l'estrena de la rumba! Leile lereile!

I us volia dir que sou brutals! I que m'alegro moltíssim d'haver pogut compartir tantes coses amb vosaltres i de tenir-vos a prop! Com m'alegro d'haver-vos conegut!!

sábado, 9 de octubre de 2010

Imperdible de la vida número 1

- Si se pasa el día bailando, se tendran los huesos desencajados, el fémur muy dislocado, el cuerpo muy mal, pero una gran vida social.-

Bon pont!


Soporte gráfico