DICOTOMÍAS DEL BAILE


"I potser al final, sacsejar..."


lunes, 27 de febrero de 2012

La història d'un ball

Aquella era una tarda d'estiu de les de veritat. Era Agost i feia calor. Es celebrava una gran festa en honor a qualsevol cosa bonica que ja no recordo en una d'aquelles impressionants cases colonials de l'Habana. En aquella època de l'any qualsevol cosa bonica era una bona excusa per celebrar una festa.

Lentament, anaven arribant els convidats... sense pressa... a poc a poc.

Però de sobte, causant una gran sorpresa entre tots els presents, van aparèixer des del fons del jardí les germanes Alba. Feia anys que ningú les veia. Havien portat un dol estricte per la mort del seu pare i fins aquell moment mai havien sortit de casa. Ningú les veia des que eren unes nenes petites.

Tothom va callar i les va mirar. Ningú les veia des que eren unes nenes petites. I ara ja eren dones. I molt boniques. Havien deixat el negre per sempre i vestien uns preciosos vestits clars.

***

"la subtancia de mi viejo mediodía de labios,
de mi viejo mediodía de miradas"


Mirem encuriosides al nostre voltant. És tal i com sempre ens ho havíem imaginat... els vestits blancs, els vanos, les puntilles, la llimonada, el so dels grills de fons i els riures escandalosos al porxo.

Caminem molt a poc a poc, observant cada detall... fascinades per tot el que ens envolta.

I jo miro atentament entre la gent a veure si el trobo. A ell, que ha passat cada dia per sota de casa des de fa anys, sense saber que jo l’espiava des de la finestra de l'habitació.

És Agost i fa calor.


"Agosto,

contraponientes

de melocotón y azúcar,

y el sol dentro de la tarde,

como el hueso de una fruta.


La panocha guarda intacta

su risa amarilla y dura.


Agosto.

Los niños comen

pan moreno y rica luna."


De cop i volta el veig. Li somric... però em fa una mica de vergonya. Ell no sap qui sóc.

“Vi en tus ojos dos arbolitos locos.

De brisas, de risa y de oro”


I aleshores comença a sonar una música... I amb els ulls li dic "Mira'm... mira, mira que sé fer. Mira que sabem fer"

I com dos pavos reals: flas! Obrim els vanos que guardem a la cintura i comencem a ballar.

“La señorita

del abanico,

va por el puente

del fresco río.

Los caballeros

con sus levitas

miran el puente

sin barandillas.

La señorita

del abanico

y los volantes

busca marido.

Los caballeros

están casados

con altas rubias

de idioma blanco.”


El ball l’havíem assajat en secret a les golfes de casa quan la mare anava a comprar al mercat. Havia estat el secret de la nostra infància.

(Fragments de poemes i cançons de Lorca)

sábado, 25 de febrero de 2012

Día de Andalucía. 2012



24 de febrero. Ayer pensaba que hacía ya casi 6 años que las primeras Malvalocas se estrenaron en el CPA. Entre ellas, estaban Miriam, Alba, Julia y Cristina Monteagudo. Mucho tiempo ha pasado ya de ello. Las Malvalocas van cambiando, como la vida misma ... pero la esencia continúa siendo la misma ... y eso es lo que nos salva.
La recompensa del duro trabajo es veros bailar tal y como lo hicisteis ayer ... disfrutando. Es cuando te das cuenta que todo el esfuerzo tiene sentido.
Orgullosa, "cual mamá gallina de sus poyuelos" ... Muchas gracias!

miércoles, 15 de febrero de 2012

HIVERN

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
és una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu :
és un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.


Miquel Martí i Pol

sábado, 4 de febrero de 2012

Un sábado cualquiera ...

Mañanas como las de hoy, son de esas que gustan recordar ... muchas gracias por estar siempre ahí ... para las que han estado y para las que por circunstancias no han podido venir. Gracias.