Hernando's Hideaway...

...Olé!

Mapas del tiempo

Tango

Caminar, andar, pasear... bailar!

L'art de desembolicar un regal

Quan era petita, petita-petita, de gran volia ser "embolicadora de regals". Suposo que veure com la joguina o el llibre o les enganxines que havia escollit per regalar a un amic de la classe quedava recobert per un paper de color m'al·lucinava. Per no parlar de tots els plecs que feia aquella noia en diagonal, en paral·lel, sobre ells mateixos; rematats pel petit trosset de celo. M'encantava, literalment; m'hipnotitzava veure com un paper pla adoptava qualsevol forma amb l'ajuda d'un celo i d'unes mans manyoses...
Una altra història era obrir el regal. Amb això haig de dir que la meva naturalesa no ho sap fer. Quan vaig fer 4 anys, per exemple, em van regalar un cuineta de fusta que era tan alta com jo. Doncs vaig fer veure que no la veia perquè no sabia com dir "gràcies", de manera que aquell any, el meu pastís d'aniversari es va congelar...
Però n'he après, com tantes altres coses més. Algunes sola, altres acompanyada. Casi sempre he necessitat repetir-ho moltes vegades i algun cop amb una única ja m'ha quedat grabada.

Què vull dir amb tot això? La veritat que tampoc ho sé molt. He escrit el títol abans que el text.

Vull dir que espero, un any més, treure curosament el trosset de celo, desplegar cada doblec i anar desembolicant, poc a poc, el que cada dia la gent que estimo i la que no, a conciència o casualment, em regala. Per acabar amb un somriure silenciós o una llàgrima sincera o un simple "coño!".
Uno más.

uno más

Uno más.

Uno más para ir adelante, aunque a veces uno siente que va hacia atrás.

Uno más en el que ganar, conocer, aprender cosas nuevas y perder, olvidar y negar otras más.

Uno más planeando cambiar de país, continente o simplemente de barrio.

Uno más desde el que sentir que se aprende viviendo uno más.

Uno más hacia el que recordar momentos inolvidablemente felices junto con los tristes.

Uno más con el que descubrir un nuevo amigo y conservar los de siempre.

Uno más viviendo éxitos y fracasos, cada uno sabe cuáles son.

Uno más queriendo, enamorándote y con suerte amando.

Uno más por el que desear seguir viviendo muchos más.

...........................................................................Por este año, por esta vida, divina y jodidamente linda.

Enrique y Granada

Ese compás que se juega la vida,

esa agujeta pinchando el vacío,

esas falsetas hurgando en la herida,

esa liturgia del escalofrío.

a

Esa arrogancia que pide disculpa,

ese sentarse para estar erguido,

ese balido ancestral de la pulpa

del corazón de un melón desnutrido.

a

Esa revolución de la amargura,

ese carámbano de pez espada,

ese tratado de la desmesura.

a

Esa estrellita malacostumbrada,

ese Morente sin dique ni hartura,

ese palique entre Enrique y Granada.

a

Joaquín Sabina

El moble de les botelletes

El meu avi del bosc feia una col·lecció de botelletes de licor. Les tenia totes posadetes dins un armari que tenia dues portes lliscants de vidre de color groc. Dins, les botelletes s’ordenaven en fileres com si de diputats del Congrés es tractessin. Totes tenien una mida que respectava a la resta i deixava que, d’un cop d’ull, tothom pogués admirar la quantitat de botelletes que hi havia. Fins i tot, va arribar el dia en què el meu avi tenia tantes botelletes, que van començar a envair altres armaris i altres prestatges del mateix moble.

Jo me n’adonava de com de fràgil era tot aquell muntatge del meu avi i, per això, no m’hi acostava gaire, encara que em fascinava. Com podia ser que hi hagués tantes botelletes dins un armari? I el més important: d’on sortien tantes botelletes d’aquella mida si les de casa eren grans? Era un moble molt enigmàtic. De fet, per mi, mai no havia estat una col·lecció. Semblava com un d’aquells éssers del paradís d’Adan i Eva; d’aquells que tal i com van aparèixer es segueixen perpetuant avui dia.

No va ser fins que vaig veure el meu cosí David portar-li botelletes petites d’un viatge, que em vaig adonar de la magnitud del moble de les botelletes. El número de botelletes no havia estat sempre el mateix. Segurament, el moble de les botelletes havia començat amb dues solitàries mostres, però la resta eren art de la constància del meu avi en recollir botelletes dels seus viatges i dels viatges dels seus familiars, amics i coneguts. Fins el punt, d’haver decidit destinar un moble sencer per posar les botelletes.

Ara s’ha de desmuntar el pis dels avis del bosc i jo penso: què farem amb tantes botelletes?