L'art de desembolicar un regal

Quan era petita, petita-petita, de gran volia ser "embolicadora de regals". Suposo que veure com la joguina o el llibre o les enganxines que havia escollit per regalar a un amic de la classe quedava recobert per un paper de color m'al·lucinava. Per no parlar de tots els plecs que feia aquella noia en diagonal, en paral·lel, sobre ells mateixos; rematats pel petit trosset de celo. M'encantava, literalment; m'hipnotitzava veure com un paper pla adoptava qualsevol forma amb l'ajuda d'un celo i d'unes mans manyoses...
Una altra història era obrir el regal. Amb això haig de dir que la meva naturalesa no ho sap fer. Quan vaig fer 4 anys, per exemple, em van regalar un cuineta de fusta que era tan alta com jo. Doncs vaig fer veure que no la veia perquè no sabia com dir "gràcies", de manera que aquell any, el meu pastís d'aniversari es va congelar...
Però n'he après, com tantes altres coses més. Algunes sola, altres acompanyada. Casi sempre he necessitat repetir-ho moltes vegades i algun cop amb una única ja m'ha quedat grabada.

Què vull dir amb tot això? La veritat que tampoc ho sé molt. He escrit el títol abans que el text.

Vull dir que espero, un any més, treure curosament el trosset de celo, desplegar cada doblec i anar desembolicant, poc a poc, el que cada dia la gent que estimo i la que no, a conciència o casualment, em regala. Per acabar amb un somriure silenciós o una llàgrima sincera o un simple "coño!".
Uno más.