Aquella era una tarda d'estiu de les de veritat. Era Agost i feia calor. Es celebrava una gran festa en honor a qualsevol cosa bonica que ja no recordo en una d'aquelles impressionants cases colonials de l'Habana. En aquella època de l'any qualsevol cosa bonica era una bona excusa per celebrar una festa.
Lentament, anaven arribant els convidats... sense pressa... a poc a poc.
Però de sobte, causant una gran sorpresa entre tots els presents, van aparèixer des del fons del jardí les germanes Alba. Feia anys que ningú les veia. Havien portat un dol estricte per la mort del seu pare i fins aquell moment mai havien sortit de casa. Ningú les veia des que eren unes nenes petites.
Tothom va callar i les va mirar. Ningú les veia des que eren unes nenes petites. I ara ja eren dones. I molt boniques. Havien deixat el negre per sempre i vestien uns preciosos vestits clars.
***
"la subtancia de mi viejo mediodía de labios,
de mi viejo mediodía de miradas"
Mirem encuriosides al nostre voltant. És tal i com sempre ens ho havíem imaginat... els vestits blancs, els vanos, les puntilles, la llimonada, el so dels grills de fons i els riures escandalosos al porxo.
Caminem molt a poc a poc, observant cada detall... fascinades per tot el que ens envolta.
I jo miro atentament entre la gent a veure si el trobo. A ell, que ha passat cada dia per sota de casa des de fa anys, sense saber que jo l’espiava des de la finestra de l'habitació.
És Agost i fa calor.
"Agosto,
contraponientes
de melocotón y azúcar,
y el sol dentro de la tarde,
como el hueso de una fruta.
La panocha guarda intacta
su risa amarilla y dura.
Agosto.
Los niños comen
pan moreno y rica luna."
De cop i volta el veig. Li somric... però em fa una mica de vergonya. Ell no sap qui sóc.
“Vi en tus ojos dos arbolitos locos.
De brisas, de risa y de oro”
I aleshores comença a sonar una música... I amb els ulls li dic "Mira'm... mira, mira que sé fer. Mira que sabem fer"
I com dos pavos reals: flas! Obrim els vanos que guardem a la cintura i comencem a ballar.
“La señorita
del abanico,
va por el puente
del fresco río.
Los caballeros
con sus levitas
miran el puente
sin barandillas.
La señorita
del abanico
y los volantes
busca marido.
Los caballeros
están casados
con altas rubias
de idioma blanco.”
El ball l’havíem assajat en secret a les golfes de casa quan la mare anava a comprar al mercat. Havia estat el secret de la nostra infància.
(Fragments de poemes i cançons de Lorca)
No hay comentarios:
Publicar un comentario